Joan Fuster i Ortells

Joan Fuster i Ortells (Sueca, 1922 – 1992) fou l’assagista més destacat de la cultura catalana de la segona meitat del segle XX.

JOAN FUSTER ESCRITS DE COMBAT

La seva literatura d’idees entronca amb la tradició europea hereva de Michel de Montaigne, com es pot veure als seus diaris o al seu articulisme, al mateix temps, arran del seu compromís cívic amb el País Valencià i amb la cultura catalana. Escrigué un dels llibres de més impacte dels anys seixanta ençà: Nosaltres els valencians (1962). Juntament amb diversos pamflets polítics que tingueren un gran recorregut. La influència de Joan Fuster es pot resseguir en la seva correspondència, que va essent publicada per Tres i Quatre en diversos volums.

Escrits de Combat de Joan Fuster

L’obra de Fuster, a més de ser diversa quant a temes, també ho és quant a tècniques i gèneres. Va fer servir, sobretot, la forma de l’assaig llarg, però també l’aforisme (Judicis finals) o el dietari íntim (Indagacions possiblesCausar-se d’esperar). Dins el camp de l’assaig va publicar Figures de temps, premi Yxart (1957), Diccionari per a ociosos (1964), Causar-se d’esperar (1965), L’home, mesura de totes les coses (1967), etc., sempre dins la tradició de l’humanisme clàssic i dels moralistes i reformadors francesos (de Michel de Montaigne als enciclopedistes), crític, escèptic i amb humor corrosiu i autoironia relativitzant.

Dels escrits d’història i crítica literària cal destacar-hi els estudis sobre Sant Vicent Ferrer, Isabel de Villena, Ausiàs March, Joan Roís de Corella, Joan Salvat-Papasseit, Josep Pla, Salvador Espriu, etc. Com a historiador de la llengua destaca la seua col·laboració en el segon volum de la Història de Catalunya. També col·laborà amb articles sobre el País Valencià a la Gran Enciclopèdia Catalana. Dels milers de pàgines que Fuster va escriure, les seues Obres completes (Edicions 62), només en recullen una part.

El 1975 va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. El 1978 va patir un primer atemptat, i més tard, un altre l’11 de setembre del 1981 (coincidint amb la Diada Nacional de Catalunya.

En el seu domicili, amb la col·locació de dos artefactes explosius que no van ocasionar danys personals a l’escriptor, però sí al seu habitatge i a la seua biblioteca. Els autors dels atemptats mai no van ser detinguts. Joan Fuster rebent la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya l’any 1983.

El 1983 es va incorporar com a professor contractat a la Universitat de València per impartir l’assignatura d’Història de la Llengua. El mateix any va ser distingit amb la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya i un any més tard va ser investit doctor honoris causa per la Universitat de Barcelona i per la Universitat Autònoma de Barcelona.

El 1985 es va doctorar en Filologia Catalana a la Universitat de València, amb l’estudi i l’edició de La Regla del Convent de Sant Josep de València i el 1986 va obtenir la càtedra de Literatura en la mateixa Universitat.

Els últims anys de la seua vida va suspendre gairebé del tot l’activitat pública i es va dedicar a la investigació i a la càtedra universitària. Fruit d’este treball són els estudis reunits en Llibres i problemes del Renaixement (1989).

Va ser membre agregat de l’Institut d’Estudis Catalans, i de la Institució Valenciana d’Estudis i Investigació. Va formar part del Consell Valencià de Cultura, de l’Institut Valencià de Filologia i del consell assessor de la Biblioteca Valenciana, promotor i primer president d’Acció Cultural del País Valencià (1978) i president de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (1987-1991).

Va morir a Sueca el 21 de juny del 1992. Aquell mateix any i a títol pòstum, la Generalitat Valenciana li va concedir la Distinció de la Generalitat Valenciana al Mèrit Cultural. 

La Universitat Jaume I de Castelló va organitzar actes en homenatge seu. Acció Cultural del País Valencià l’homenatja amb la convocatòria d’un premi d’assaig que porta el seu nom.

Josep Pla va dir de Fuster: «Representa una nova mentalitat. No és un valencià estricte, ni un català de València, ni un valencià catalanitzat. Fuster és un element normal de la totalitat de la nostra àrea lingüística».

Toni Mollà hi ha publicat el volum: Joan Fuster: Converses inacabades (València: Tàndem, 1992, col·lecció «Tàndem de la Memòria», 1).

Isidre Crespo n’ha compilat la totalitat d’entrevistes: De viva veu (Catarroja; Barcelona; Palma: Afers, 2003, col·lecció «Els Llibres del Contemporani», 13).

Hi ha publicada, a cura d’Antoni Furió, una breu obra biogràfica que conté una excel·lent selecció de fotografies i una curada i bellíssima edició, Àlbum Fuster (València: IAM, 1994).

També hi ha publicada la totalitat de la Correspondència (València: 3i4, 1998-2013).

Add a Comment

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

RSS
Follow by Email
Pinterest
Instagram